Tenim dret a ser ganduls

Això dels blogs és com una secta destructiva. Si una setmana et despistes i no publiques res , sempre ve algú a dir-te que t'estàs apartant del camí correcte. Maleits adoradors del blogspot i fanàtics del RSS. Dues són les persones que m'han increpat per no actualitzar. Doncs ja està, no cal que continueu amb les vostres tàctiques estil Tom Cruise. I per recuperar el temps perdut, deixo apuntats dos temes que podrien haver servit per un post i que, per mandra, vaig sudar d'escriure:

1) El capitalisme s'ensorra: Sí, camarades, el dilluns ja estava a punt d'anar a assaltar els palaus d'hivern. Creia que els porcs burgesos pagarien pels seus crims i s'enfonsarien com el Dow Jones. Es veu que la Borsa es va aixecar així com mohina, com decaiguda. Ja veia la imatge de brokers fent cua per llançar-se al buit des de qualsevol gratacels. Veia als flipats de Gescartera menjant stock options amb ketchup per sobreviure. Però no, el dimarts ja tornàvem a estar igual. Mala llet, una altra vegada serà.

2) Djokovic: Començo per dir que qualsevol esport que separa els contrincants amb una xarxa és un esport de nenes i té poc interès. El tennis està dins d'aquest grup. Com esport és una puta merda, però té la sort de comptar amb un showman com Djokovic que t'entreté fent imitacions i altres numerets humorístics. Sí jo manés en el món, fotria a terra les pistes de tennis i donaria un lateshow a Jonh McEnroe, Yannick Noah i Novak Djokovick. Tots hi sortiríem guanyant.

pd. Sí, sé que aquest post és una puta merda. L'he fet perquè em deixin de molestar els de l'esglèsia de la blocologia.

Campanya per conèixer Madrid

El meu recent viatge a Madrid m'ha fet veure com n'estem d'equivocats els catalans. Vivim instal·lats en el prejudici i encegats pels mites i llegendes sobre la capital de l'Estat. És per aquest motiu que em veig obligat a escriure aquest post, per trencar amb el tòpics amb els que Catalunya mira a la ciutat del Manzanares. Per molt que us vulguin enganyar alguns catalans tancats i molt seus, Madrid és una ciutat lletja, gris i rància. Ningú parla català, tots voten al PP, compren La Razón, escolten la COPE, treballen de funcionaris (ergo no treballen) i són socis del Reial Madrid. Aquesta és la realitat que es viu en els seus carrers i que hom pot palpar mentre degusta uns chipirones en su tinta al bar Casa Bruno. Ah! i tampoc és cert el mite de la canya acompanyada d'una tapa gratuïta. Jo m'he fotut una birra al McDonalls i no m'han regalat ni un nugget. Espero que, amb aquest escrit, hagi pogut apropar-vos la realitat d'una ciutat que veu la seva imatge viciada per un desconeixement mutu, i per la mala fe d'algunes persones interessades en alimentar la mentida a base de tòpics tronats. Per sort, alguna dia arribarà l'AVE i les visions tancades cauran pel seu propi pes.

Campanya Mundial per espavilar als científics

Diumenge de mudança amb tres pisos sense ascensor. Manda huevos. Als 10 minuts ja m'estava replantejant la meva vida i pensant que mai més tornaré a comprar un putu llibre o un putu DVD. Els saber ocupa mucho lugar, pesa un colló i amb els calers que m'estalviaré podré comprar drogues, alcohol i pornografia, que també ocupa espai però proporciona més plaer que els versos de Neruda (que no us enganyin els lletraferits). Als 20 minuts m'he plantejat posar en qüestió la llei de gravetat i veure si la PlayStation, l'escàner i la impressora podien no accelerar-se a 9,8 m/s i fer el trajecte des del balcó fins a la superfície terrestre sense patir cap dany. Però no amics, LA CIÈNCIA ÉS TOSSUDA i el CD de Carlinhos Brown que he utilitzat de prova pilot s'ha espatxurrat. Una víctima necessària i cap pèrdua de valor.

I ha estat aleshores quan m'he començat a cagar en els científics. Com pot ser que encara no tinguem màquines com les d'StarTreck que teletranporten a persones, animals i objectes? Els científics són uns ganduls de merda! La sèrie té més de 40 anys i voleu creure que encara no han estat capaços d'inventar el putu trasto aquest. Si podem enviar documents per internet, per què no podem enviar una butaca model Karlstad com a fitxer adjunt d'un e-mail? Tan difícil no deu ser, senyors de ciències. Clar, que el Nobel de Física del 2007 el van donar a uns paios que han descobert la magnetorrèsistencia gegant. Que putes és això? Per què cony serveix? T'ajuda quan has de fer una mudança sense ascensor? Ni de conya. És una cosa seva, de nerds, una cosa que s'expliquen en els seus clubs de ciència: "ui! he inventat la magnetorresistència" "Oh! què xaxi, pos jo l'anisotropia de la radiació còsmica de fons (Nobel 2006), a què mola?". Doncs no, no mola gens. Poseu-vos a treballar ja per resoldre els problemes de la gent perquè com hagi de fotre una altra mudança a pes, em dedicaré a posar bombes al Sincotró dels collons. He dit.

Psicoteràpia pels nostres arbres

Llegeixo al 20 minutos que els arbres pateixen estrès. I no m'estranya gens. Si jo fos un arbre també estaria cagat. Tu estàs allà tranquil·lament per donar ombra, fent la teva fotosíntesis, sense molestar a ningú i només fas que escoltar a gent parlant de canvi climàtic, de sequera o d'incendis a Californià; que vosaltres direu "Califòrnia està lluny!", però de tots és sabut que amb això de l'Internet, els mòbils i el Twitter el món se'ns ha fet més petit. Total, que ni que siguis un arbre de fulla perenne, amb tanta mala idea et quedes més calb que el desgraciat de la F1 de Telecinco. I per si fos poca l'amenaça Al Gore, cada dia hi ha més gossos de races perilloses passejant la seva mala llet pel carrer, orinant a les soques i fent agra una clorofil·la que ja no serveix ni per a la puta merda de xiclets (que també dius: gilipolles, podent comprar un Bang Bang de fresa y platano per què cony compres xiclets de clorofil·la... però aquest seria un altre tema). El darrer factor estressant són els frikis-kumbas que es dediquen a abraçar als arbres sense presentar-se ni res: aneu buscar pilinguis i deixeu els vegetals en pau que ells ja trinquen amb la polinització. Degenerats.

Per tot això, cal que les institucions prenguin mesures i posin terapeutes disposició dels arbres. De tots és sabut que la bazofia dialèctica tipus Jorge Bucay (paradoxalment, un assassí d'arbres) pot servir a Plataners i Xiprers: "Vos debeeeesss confiar en vustrass raiiiizeees fuuuertes!", "esta situación os debe ajuuudaar a creecééé", "que la persooona no os impida veeer al pueblo"... i merdes per l'estil, potser poden ajudar als nostres arbres a superar aquesta situació tan traumàtica a la que els hem abocat.

Caucus per a tothom

Els nord-americans han inventat el Doble Cheese Bacon i són una nació que juga a football amb les mans. Només per aquests motius ja els hauríem de fer més cas. Però, per si tot això fos poc, els americans (i més concretament els avançats estats d'Iowa i Nevada) són la llum per trobar un nou sistema d'elecció dels nostres representants. Des de l'eliminació de les monarquies absolutes, OCCIDENT VA SENSE RUMB. La nova esperança de la humanitat són els Caucus. L'elecció de qualsevol líder popular s'hauria d'establir mitjançant aquest sistema que es basa en reunir a tothom en un indret i agrupar-se a un bàndol o a l'altre segons les preferències. Ni vot secret ni polles. Així sabríem tots qui són els que voten al PP i després no tenen pebrots de dir-ho ni a les enquestes de peu d'urna. Els candidats podrien posar paradetes amb galetes i beguda o regalar coses per atraure als ciutadans cap a la seva cantonada. Tot això que hi guanyaríem i, a més a més, podríem dir amb fonament que els Caucus són la festa de la democràcia perquè tothom sap que anar a votar, com a festa, és una puta merda. L'altra avantatge d'aquest sistema és que si no guanyen els teus ja ets al carrer en mig de la massa anònima i podeu sortir a saquejar la ciutat, un costum que, malauradament, s'ha perdut amb els segles per culpa de la imposició del fair play i altres collonades. En resum: God Bless America.