Putes merdes que provoquen inflació

Tots sabem que amb l'arribada del putu euro la vida està molt cara. També resulta que els preus pugen per culpa de petroli. Per deixar de dependre del petroli, fem biodiesel i aleshores els preus pugen igual perquè no hi ha blat de moro per les gallines i les vaques. En resum: un mentida. Propaganda d'algun govern ocult o una conspiració del Club Blindengekenberg aquell dels pebrots. Fills de puta tots.

El que sí és cert és que quan els aliments estaven deficientment etiquetats eren molt més econòmics. Quan no sabíem el valor nutritiu de les coses i a la info dels paquets només hi havia E234, E547, E326, E198 i altres E misterioses, la cistella de la compra era accessible i tots erem feliços perquè teniem més diners per gastar en sexe i droga. Ara tots els productes porten paraulotes supermodernes y topesaludables que són les veritables causants de la inflació. Qualsevol govern que pretengui lluitar contra la pujada inparable de preus hauria de prohibir aliments amb:

Omega 3: La puta merda aquesta esta per tot arreu. A la llet, a la mantega, les galetes i d'aquí poc trauran un vodka amb Omega 3. Cola com a galàxia o nau d'Star Treck, però és d'estúpids menjar aliments amb un additiu que té nom de grup d'herois manga de 2a divisió.

Bifidus actius: Els finolis com el Coronado diuen que renova la teva flora intestinal, però la realitat és que fa cagar. (aprofito per apuntar que la publicitat espanyola es troba en plena fase anal freudiana: tot son anuncis d'hemorroides, picor anal, caca i similars. Queda dit)

Lcasei Immunitas: Sembla mentida que ens faci mania una mosca a la sopa i després estiguem disposats a pagar més euros per un iogurt que introdueix en el nostre cos tropecientosmil milions de bitxos d'aquests.

London Calling

Com a bon loser, de la llista de coses que havia de fer a França no en vaig fer ni una. Val a dir que vaig comprar un Chateau noséquepolles per 15 euros al DutyFree de l'aeroport i uns formatges rarunos que em van obligar a embarcar, però a la resta no m'hi vaig ni acostar. En defensa pròpia he de dir que la Carla Bruni no té tetes i que l'Alizzé, d'aprop, perd. Ara estic a Londres i confio en tenir més sort amb la seguent llista:

1. Fumar una cigarreta amb l'Amy Winehouse i comprovar si és veritat que es mor (veure referencia).
2. Destroçar un vagó de metro mentre vaig cap a Upton Parck a veure el West Ham.
3. Fotre'm 74 pintes de Guinness durant la Happy Hour d'un Pub.
4. Aconseguir menjar-me el típic furullu arrebossat de la cuina britànica que no vaig ser capaç de provar a Glasgow (veure foto).
5. Escopir-li un plat a la cara a Gordon Ramsay.
6. "Regar" la tomba de la Reina Mare amb una ampolla de Bombay Saphire.
7. Aprendre una puta norma sobre el Cricket, segurament l'esport més estúpid del planeta.
8. Tancar a Cristiano Ronaldo a la sala de tortures de la Torre de Londres.
9. Dir shit, piss, fuck, cunt, cocksucker, motherfucker, and tits a la BBC i en horari infantil.
10. Afartar-me de menjar en una bufet asiàtic amb la Kate Moss i la Keira Knightley.

Gavatxilàndia

França és una país que, en general, em provoca bastanta mandra, però molta més els francesos. És un prejudici gratuït que tinc i no he previst superar-lo. Val a dir que a París hi vaig viure un dels millors moments de la meva vida (la champions del Barça i la consegüent borratxera), però aquest és un episodi casual. El fet és que demà me'n vaig cap a La Grandeur i he intentat fer una llista de coses per fer:

1. Beure'm un Château Latour del 72.
2. Bolcar un camió de fruita a la frontera.
3. Insultar a un alemany amb paraules que no ofenen a ningú com salaud, connard, salop o Va te faire foudre!
4. Menjar Brie de Meaux de Renard Gillard.
5. Anar a la Banlieue i cremar uns quants cotxes.
6. Comprar mostassa Heinz a Dijon.
7. Llogar un Citroën "Tiburón" i conduir 24 hores pels carrers de Le Mans.
8. Tocar-li una teta a la Carla Bruni i veure si el Sarkozy és tan xungo com diuen.
9. Anar a la seu de l'Acadèmia del Cine Francés i pintar a la façana L'ennui est contre-révolutionnaire (L'avorriment és contrarrevolucionari) en homenatge al Maig del 68.
10. Cantar Je t'aime a duo amb l'Alizze.

Lectures estiuenques

Hi ha una tendència, en els blogs intel·lectuals, de publicar les lectures que els seus autors han escollit per passar l'estiu. Com que aquest blog té molt nivell i entre els seus visitants si compten les ments més brillants del país, també m'he animat a il·lustrar-vos amb el meu consum cultural de sol i platja:

Cuore Especial Aargh!: La publicació més esperada de tot l'any. Un clar exemple de periodisme d'investigació al nivell de programes de càmera oculta com Diario de un apicultor de Mercedes Milà. Hi podreu veure imatges colpidores com la d'un gos pixant a la bota de la Natalie Portman.

Die Kathedrale des Meeres: En alemany aquest llibre és una puta merda igual que en català o en castellà, però té paraules com landbevölkerung, stürmen o voranschreitet que s'ha de reconèixer que fan risa.

Porta. Algo que contar: Apassionant i densa biografia d'aquest noi de 19 anys que ha fet un disc. Segur que us agradarà molt, sobretot el capítol "Año sabático". Hi ha rumors que s'està preparant una trilogia sobre la seva superació de l'adolescència que sortirà quan tingui 22 anys.

Volum 16 de la Gran Enciclopèdia Catalana: Possiblement el millor volum de tots per la seva acurada edició. Va des de Museu fins a Pair i són especialment delicioses i recomanables entrades com Oogènesis, Nahr al-Kabir o Pàdel.

Un cuerpo para toda la vida: Aquest llibre, que recull tots els coneixements casolans de Txumari Alfaro, és el manuscrit de tortura més destacat des del Manual de Inquisidores de Fray Nicolás Eymeric (segle XIV).

Si em queda temps, tinc a la reserva títols com David Meca, tu entrenador personal; Operación bikini con Gema Mengual i Yo viví en un Harén de la puta Cristina López Schlichting.

Coses de comarques

Cal viatjar. S'ha de tenir món i la ment sempre oberta a noves experiències de multiculturalitat i tolerància. Aquí van 10 coses que hom pot descobrir a 100 quilòmetres de Barcelona:

1. Els bitxos que volen no són només mosques, abelles o papallones; hi ha espècies més inquietants.
2. Habita a Catalunya algun tipus d'ocell fill de puta que es dedica a cantar cu-currucu-cu 24 hores al dia.
3. Existeixen nuclis de població humana on encara no hi ha un Zara o un Bershka.
4. Trobar una piscina a la plana de Lleida és l'experiència més propera a Déu que es pugui viure a la Terra.
5. El gazpacho Don Simon de les botiguetes de poble és igual d'infecte i nociu que el que venen a les grans superfícies de la ciutat.
6. Per sorprenent que pugui semblar, encara hi ha conills que viuen en llibertat.
7. Resulta que és veritat que a Lleida parlen amb la e. Jo em pensava que era invenció de TV3 per ocultar un defecte de la Mari Pau Huguet.
8. El límit humà d'aïllament en una casa de turisme rural és d'aproximadament una setmana. Al vuitè dia et transformes en Jack Nicholson a El Resplandor.
9. Els tractors serveixen per treballar, no només per fer marxes lentes per la C-153.
10. El cel, per la nit, té estrelles (bonica imatge per acabar el post).

Nínxols de negoci per superar la crisi

La puta crisi ja està per tot arreu. Ara és la construcció, però d'aquí a quatre dies estem tots pringats i no ens servirà de res tenir 4 enginyeries, un màster a Harvard, 2 premis Nobel i l'Englantina d'or dels jocs florals de 4rt d'ESO. Tots acabarem a la cua de l'INEM o emigrant a la Xina per cosir samarretes que ningú podrà comprar. Com diria el Tio Gilito, si ens volem salvar el cul cal que ens reciclem i siguem capaços de veure on hi ha negoci.

Els urbanites-moderns-cosmopolites són una raça capaç de viure sota un pont per tenir un rellotge-calculadora casio, o de suprimir costums com el menjar per fer-se un pentinat a lo Katie Holmes. Per aquest motiu, qualsevol pla de reconversió passa per enfocar els negocis cap aquesta gent i exprimir-los fins al darrer cèntim. D'aquesta manera el conjunt de la ciutadania podrem continuar vivint dins dels marges de dignitat als que estem acostumats. Per socialitzar l'I+D, us passo alguns exemples de modernització del petit comerç de barri:

- Ferreteria Gay Friendly: un espai lliure de bromes homòfobes sobre les eines i on no s'utilitzen símils discriminatoris quan ens referim a l'encaix d'un pern mascle i una femella

- Fruiteria Outlet: on es venen els restos de fruita que ni els criminals de Don Simon utilitzen pels seus sucs.

- Farmacia Chill out: on els clients poden subministrar-se substancies com gelocatils o supositoris de glicerina en un ambient relaxat i de bon rollo mentre sona chambao de fil musical.

- Forn Vintage: per poder comprar autèntic pa de postguerra dipositat en grans caixes on la gent remena buscant llonguets retros de la quinta del biberó.

- Badulaque Trendy: de look minimalista al més pur estil supermercat albanès dels 80's, i amb pakis que vesteixen crocs, gorres i samarretes amb missatges.

Barcelona LOVE Núria Feliu

Com cada any (cada putu any) arriba el tal Bruce Springsteen a Barcelona i ja tenim portades, mínuts de tele, el Camp Nou ple i en Manel Fuentes més dur que s'hi hagués fotut quinze Viagras. I dilluns tothom dirà que Barcelona i el Boss tenen una relació especial, que és un amor que ve de lluny, una química... de merda! basura! propaganda imperialista.

Núria Feliu: això sí que és una artista. Amb més de 40 discos, s'ha patejat tantes festes majors com la Plateria i la Salseta junts. Una diva de la cançó. Elegant, enlacada, eternament jove i que ha sabut reinventar-se a sí mateixa amb treballs com Els Óscars de la Feliu o Amb un aire country. No va nàixer als USA. No es fot fins al cul com l'Amy Winehouse. No ensenya el xirri quan va de festa com la Britney Spears. No és una raruna com la Bjork. Núria Feliu és una SENYORA. Una artista. Per això us deixo aquesta magnífica interpretació de Parole, parole de la reina de Sants i l'Albert Closes. Si l'escoltés el paio aquest de New Jersey deixaria la guitarra i ens estalviariem reviure aquest putu dia de la marmota que patim amb el BCN LOVE BRUCE.